Des de Convergència i Unió de Badia Vallès mostrem el nostre rebuig per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Alhora, donem el nostre suport a les resolucions que de manera majoritària es prenguin al Parlament de Catalunya en la sessió monogràfica que es celebrarà els propers dies.

Igualment demanem a tots els militants de CiU, simpatitzants i ciutadans de Badia del Vallès que participin de manera massiva a la manifestació convocada pel proper dissabte 10 de juliol a les 18 hores a Barcelona.

El Diputat al Parlament de Catalunya, Antoni Fernández Teixidó, va ser el convidat del cicle de xerrades-col·loqui, “A Sabadell, avui parlem de…” que mensualment, la formació de CiU a Sabadell organitza per debatre un tema de rigorosa actualitat. Aquesta vegada, d’una forma magistral, Teixidó va fer una anàlisi econòmica i social de la crisi que vivim actualment.

La intervenció de Teixidó es va centrar en tres aspectes fonamentals. D’una banda va fer una fotografia de l’estat actual de la crisi i com ens afecta, de l’altra, l’afectació de les retallades del Decret del Govern Zapatero i del govern de Montilla i, finalment, l’efecte de la reforma laboral.

Teixidó va ser molt clar i contundent a l’hora de fer una fotografia per determinar la crisi que ens afecta. L’atur, la destrucció d’empreses, el dèficit i el deute són els punts més crítics de l’estat actual de l’economia espanyola i catalana. Va posar especial èmfasi en el deute de l’Estat, que se situa en un 58%. “El problema és la col·locació del deute al mercat. Els nostres socis europeus desconfien del govern espanyol”, apuntava el Diputat.

En el cas del Decret aprovat pel govern Zapatero, el Diputat i exconseller de Treball, Indústria, Comerç i Turisme del govern Pujol va explicar que “és la retallada de drets socials més gran que s’ha fet en la democràcia espanyola. I ho ha fet qui es dèia el màxim defensor dels drets dels treballadors espanyols”. En aquest sentit, va exposar tots els arguments pels quals CiU va abstenir-se a l’hora de votar el Decret del Govern Zapatero. “Si el programa proposat pel govern Zapatero no se’n sortia, el govern s’enfosava. No ens agrada el Decret però teníem la percepció que l’economia espanyola podia acabar essent intervinguda”. Teixidó va recordar que l’economia catalana està enganxada a la española; per tant, “el que passi a Espanya ens perjudica”. En el cas de les mesures adoptades per la Generalitat i el govern Montilla, Teixidó va apuntar que a Catalunya, CiU no és determinant. Alhora va fer veure als assistents que, els partits de l’esquerra que havien votat en contra del Decret de Zapatero, a Catalunya hi van votar a favor a Catalunya.

Finalment, el Diputat de CiU va parlar de la reforma laboral i de les seves conseqüències.”El govern Zapatero ha fet una reforma laboral per als socis europeus d’esquena als treballadors”, apuntava Teixidó. En aquest sentit, va exposar que, tot i les seves reticències, CiU s’ha abstingut en la ratificació del decret llei per tal que es pugui millorar durant la tramitació parlamentària. Així mateix, va apuntar que, a banda de la reforma laboral, s’hauran de fer reformes als mercats financers, als mercats energètics i a l’administració.

Per acabar, Fernàndez Teixidó va esperonar que aquest país se’n sortirà perquè Catalunya té una base material, social i històrica potent. Però cal que tingui confiança. Una confiança que s’ha perdut per la pèssima gestió dels polítics que governen Catalunya.

Quan s’ataca a algú que consideres que està fent una bona feina et molestes. I quan aquest atac oscil-la entre la ironia i l’insult directe cap a la persona que valores, llavors no només discrepes sinó que creus necessari intervenir. Suposo que ens passa a tots, sense distingir colors, sigles o opcions polítiques. És una reacció plenament humana i crec que positiva, ja que engega uns mecanismes bàsics de solidaritat cap a la persona que creus que ha estat agredida injustament.
Això és el que he sentit al llegir l’article que el Sr. Quim Duran ha utilitzat per a, en una bona part del mateix, atacar durament i de forma personal a la Marta Figueras. Cert és que jo, com membre de Convergència i Unió, també em puc sentir molesta quan es critica la meva opció política, però és diferent: no s’està insultant a algú amb qui comparteixo espais de reflexió i de qui sé, amb certesa, que es pot esperar un treball, per Badia, seriós i decent (concepte que cada vegada s’utilitza menys i que potser caldria recuperar des de la praxis). El fet de coincidir amb la seva visió de les coses o de les solucions forma part d’un altre estadi: aquell que l’espai democràtic ens oferix des de la llibertat d’opció.
Pel que fa al seu tarannà, estil de treball polític i forma d’entendre la relació amb els altres, no crec necessari estendre’m massa. Tots els qui la coneixem sabem que rebutja els atacs personals com forma de fer política, que fuig del “no” sistemàticament com forma de desgastar políticament al contrari i que practica la crítica propositiva com forma de fer valer les propostes de CIU. Els que la coneixem sabem bé la incomoditat personal que li provoquen els enfrontaments personals (que no els polítics, “que van amb el càrrec”).
Així que jo, i molts i moltes més persones del que creuen alguns, vam avalar a la Marta Figueras tant personal com políticament. Així de senzill i de breu.
Però, una vegada tancat aquest tema, no voldria oblidar el que crec era l’autèntic objectiu del Sr. Quim Duran amb el seu article: desacreditar a Convergència i Unió enfront de la ciutadania de Badia.
Cert és que se’m va esbossar un lleuger somriure quan vaig llegir que intentava utilitzar aquest tan desgastat recurs de la “confabulació sociovergent”. Cert és també que, en aquest municipi, si s’aconsegueix que CIU quedi lligat a un PSC en clara decadència i desgast pots obtenir un rèdit electoral inqüestionable de cara a les properes eleccions locals. L’únic problema és que les persones que viuen a Badia tenen criteri i necessitaran una mica més que el discurs del senyor Quim Duran per a acceptar aquesta idea sense pensar-ho dues vegades.
Per exemple, si algú es llegix l’article de CIU en el butlletí que ha generat aquesta resposta àcida del simpatitzant de l’AEB, podrà observar que, sorprenentment, les acusacions polítiques més greus i dures anaven dirigides al PSC. Se li qüestionava la capacitat de lideratge en alguna cosa que hauria de ser tan senzill com consensuar el format d’un butlletí que hauria de servir únicament als interessos de la ciutadania. Aquesta ciutadania que, en definitiva és la que ho paga.
Ara bé, si coincidir puntualment en les crítiques a situacions concretes, o estar d’acord en ocasions amb certes propostes és sinònim de “coalició”, doncs potser sí. Ara bé, per pura coherència s’hauria de reconèixer també que AEB i ICV han actuat com “una gran coalició” en moltes ocasions. I puc suposar, si mantinc la coherència discursiva, que quan s’aprova una moció amb el suport de totes les formacions polítiques ens trobem davant un govern de concentració. Malgrat del desenvolupament lògic, no sembla excessivament coherent un plantejament d’aquest tipus. O a algú li sembla que sí?
No m’agradaria acabar aquesta part sense abans qüestionar certs mètodes de treball polític escrit que fan referència de manera reiterada a unes idees clau que, pot ser que ofereixin algun tipus de rèdit electoral encara que a CIU no ens interessi a aquest preuA nosaltres ens resulta lleugerament pesat l’estil que es sosté sobre:
- Un egocentrisme victimista (només a mi m’ataquen i sempre sense raó)
- Una reivindicació emocional que es refugia en principis comunitaris d’alta sensibilitat (altruisme en la lluita per Badia, responsabilitat i constància com pilars de l’existència de l’AEB, menyspreu per arribar al “ poder “- no té importancia quants representants s’aconsegueixin, suport popular com mostra de proximitat de la ciutadania…
- L’atac personal contra la figura (persona) que representa enfront dels ciutadans la formació política contrària. Atac que sol oscil·lar entre l’acidesa i l’insult clar i directe. A mi particularment em sembla que és una estratègia amb mancança d’una actitud positiva suficient i a l’alçada del que es necessita. Però és la meva humil opinió, res més.
I crec, finalment, que seria intel·ligent reprendre amb serietat la proposta que sí traslladava la Marta Figueras i CIU en el butlletí: apostem per reconduir la situació de manera políticament responsable i encaminem l’esforç de tots i totes per buscar solucions als problemes que estan patint molts veïns i veïnes d’aquest municipi. I això sí, cadascun des del seu espai polític; faltaria més.

 
Carme Mateu

Com sabeu tots estem en època de declaracions de renda, una obligació que un cop a l’any hem de complir amb els ulls tancats. Malgrat l’experiència que tinc en aquest tema, enguany m’he trobat amb una desagradable sorpresa que moltes vegades no he sabut com transmetre als clients acostumats a rebre tots els anys la devolució dels diners corresponents a haver desgravat la hipoteca del seu pis. A conseqüència de la greu crisi que patim, moltes de les persones que van comprar un pis, l’any passat van fer dacions en pagaments dels  seus habitatges retornant-los al banc perquè no podien pagar la hipoteca, i així alliberar-se totalment del deute. La crua realitat és que no ha estat així: els bancs també han fet negoci en aquest aspecte, ja que han incrementat el preu dels habitatges, donat que l’escriptura de dació no l’han fet per l’import pendent d’hipoteca, sinó que en el millor dels casos han inflat la quantitat que devien una mitjana d’un 20%; en conseqüència la família que tenia un deute de 200.000 euros ha signat una dació per valor de 240.000 en escriptura pública, evidentment sense informació per part de l’entitat bancària i la repercussió fiscal que això tindria, ja que de cara a l’Agència Tributària han tingut un benefici de 40.000 euros, que hauran de declarar enguany a la seva declaració de renda i que  pot resultar un ingrés a les arques de l’estat d’uns 9.000 euros per dació, si es que l’import encara no es més elevat. Resultat de tota aquesta mala gestió és que les famílies que teòricament es pensaven que es lliuraven d’un deute que no podien suportar, es queden sense habitatge, però amb un altre deute que ells no sabien, la que tindran a partir d’ara amb l’Agència tributària. Com faran per pagar-ho, no ho sé, diners no en tenen, però hisenda no perdona i la conseqüència és que: s’han tret el pagament d’hipoteca, no tenen casa, però tenen un altre deute que ningú els hi va informar que tindrien.

Aquest fet també el podem traslladar als pisos de Badia del Vallès: saben les famílies que han acceptat la dació, que encara que es puguin quedar de lloguer en el seu pis, potser també els hi tocarà l’any vinent pagar aquests impostos? La clau de tot aquest tema només la té la Secretaria d’Habitatge i la Caixa Catalunya (majoritàriament). Quan vaig tenir una reunió amb aquesta entitat bancària em van explicar com farien tot el procés: ells es fan càrrec de totes les despeses, com la cancel·lació de tots els préstecs vinculats, inscripció en el registre de la propietat, no hi hauria comissions  per cancel·lació anticipada del préstec, cosa que em va semblar bé, perquè també podrien gaudir d’un lloguer a un preu molt reduït en funció dels ingressos que tingui la unitat familiar.

 Però els afectats continuen tenint  la problemàtica, ja que si es canvia de mòdul l’habitatge desprès de la dació no passa absolutament res,  escripturaran la venta o dació pel mateix preu que la compra, però si el canvi de mòdul es fa abans de la dació, teòricament tindran un benefici de 60.000 euros, fet que els hi suposarà de cara a Hisenda un increment patrimonial que derivarà a uns impostos impossibles d’afrontar per aquestes famílies. Quina serà la solució que donarà la Secretaria d’habitatge o la Caixa de Catalunya, de moment no la saben i els expedients continuen aturats. La guerra encara no s’ha acabat.

 Volia fer també una nota aclaridora sobre aquesta qüestió: s’ha publicat en algun blog que els afectats haurien de pagar un 7% d’impostos, suposo que des del seu desconeixement en aquests temes immobiliaris i hipotecaris, però ha de quedar clar que l’impost del 7% només el paga qui compra, mai la persona que fa una venta. Son temes molt delicats que requereixen d’una informació molt acurada, i des de Convergència des del primer dia hem donat la informació quan l’hem pogut constatar de primera mà, assessorant i explicant el tema a qui ens ho ha demanat amb una visió neutra i deixant a criteri dels afectats la seva decisió.

Carme Mateu