Aquests dies de vacances allotjada en un hotel de la costa catalana, he aprofitat el temps de les tardes ennuvolades amb xerrades i a la vegada intercanvi d’opinions amb nois que tenien inquietuds polítiques i que al mateix temps em van transmetre els seus dubtes respecte a la nostra independència, la seva percepció és què tots els partits polítics anomenats independentistes la volen, però a la vegada no la saben defensar sinó és pel seu propi interès; tampoc sabien quins avantatges reals ens podria portar cap a Catalunya i se’ns culpabilitza de què ningú  ho explica als espanyols que viuen aquí. Vaig adquirir un compromís amb ells, explicar el perquè de la Independència i segur que sí, ho tenen més clar, sabran diferenciar.

No hi ha cap avantatge, per a Catalunya, ni per a les persones que hi viuen, en que Catalunya estigui sotmesa o depengui d’Espanya, encara què hi ha gent que en la seva ignorància diu que “ Catalunya viu d’Espanya”.

Catalunya manté Espanya, donat que el mateix govern espanyol reconeix que Espanya es manté pels diners que donen Madrid, i els Països Catalans. Els diners d’Espanya surten d’espoliar fiscalment Catalunya. La mateixa fundación de cajas de ahorros de España ho deia, fins que el govern espanyol li va demanar que no ho publiqués més.

Concretament a Catalunya després  que Espanya agafi els nostres diners, passem de ser “rics” a estar per sota de les regions de l’estat espanyol “pobres”. L’any 2008 Catalunya es quedà sense 20.000 milions d’euros que es quedaren a Espanya a fons perdut.

Espanya li costa a fons perdut, no a canvi de serveis rebuts, a cada català 3.000 € l’any de mitja. Una família de quatre membres perd 12.000 € cada any que van a Espanya i no tornen.

 Aquest espoli fiscal ve acompanyat d’una terrible manca d’inversions en noves infraestructures i manteniment de les que existeixen i mancances a nivell mèdic, educatiu (manca de beques per a estudiar), socials,  pensions baixes (un pensionista d’una Catalunya independent cobraria un 25% més), lentitud en la justícia…….

A nivell de qualitat de vida ens trobem que mentre que Andalusia, hi ha tota mena d’ajuda, com pot ser ulleres i dentistes gratuïtes per als nens, ajuts per l’habitatge…. O a Extremadura hi ha un ordinador per a cada nen….. A Catalunya hem de pagar per tot, i els nens són en barracons enlloc d’escoles i compartint un ordinador entre varis i no cal parlar de la massificació a les aules.

A nivell econòmic, regions d’Espanya donen ajudes enormes a empreses per a què s’hi ubiquin i Catalunya va perdent competitivitat i llocs de treball.

A nivell cultural és vist que des d’Espanya no poden acceptar que Catalunya tingui una llengua i una cultura que no són la castellana. Els atacs salvatges i basats en invencions mal intencionades, tracten de generar una situació en la qual el català sigui només una llengua folklòrica, el català es part de la nostra cultura i identitat i volem que sigui l’única llengua oficial, i que tothom tingui el dret i el deure de conèixer-la. Tota la cultura catalana es podria potenciar moltíssim, no oblidem que Sant Jordi, ja és patrimoni de la humanitat.

Tampoc cal que patim per si Catalunya es quedaria fora de la Unió Europea, donat que Europa va manifestar, en relació amb la intenció d’Escòcia d’independitzar-se, que si un estat es divideix en dos, les dues antigues parts, que ja estaven a la unió europea, tenen el mateix dret a quedar-se.

La nostra Catalunya independent l’hauríem de construir entre tots, però en principi seria un indret ric. Treballaríem com a societat del coneixement i de la formació, recuperant els pilars catalans de la societat que l’espanyolisme ha destruït. Potenciaríem tota la cultura catalana. Podríem implantar un sistema de democràcia directa i transparent i fer una constitució catalana realment avançada. Els milions d’euros anuals que ja no s’anirien a Espanya és podrien destinar a millorar el país, la qualitat de vida, fomentar la innovació i les empreses voldrien establir-se pels facilitats que aportaria una Catalunya, que si podria decidir per si mateixa.

Aquest és el PERQUÈ DE LA INDEPENDÈNCIA.

Donada la feina que estem fent en els darrers temps, fa dies que em faig una pregunta: és possible el treball en equip?, com s’arriba a fer-ho amb un grup de gent amb  perfils i estils  tant diferents?

En la diversitat d’idees hi ha la riquesa, cadascú aporta unes experiències, punts de vista diferents; obertura als altres, passió per la feina, compartir il.lusions i projectes ens fa créixer, com a persones i com a grup. Crec que tenim massa por al grup, el nostre egocentrisme ens fa creure que el que sabem es el mes encertat i posem una barrera quan algú te idees contraries.

A mi personalment la feina en equip m’ajuda a deixar de pensar que la meva és la veritat absoluta, a plantejar-me noves visions i maneres de fer i a reafirmar-ne d’altres. Treballar en equip vol dir ser capaç d’acceptar a l’altra, les seves opinions i maneres de fer, sempre i quan siguin raonables. Vol dir també saber compartir idees, moments, inquietuds, il.lusions i frustracions. No es fàcil treballar en equip, sobretot si no hi ha comprensió si no ens escoltem bé, si no “volem entendre” el missatge de l’altre i si estem enfoscats en veure en l’altre l’aspecte negatiu i no el que en vol aportar amb aquella manera de fer.

Un altre aspecte difícil de treballar en equip es el sentit de crítica. Tothom té dret ha dir el que pensa, Però sovint es difícil d’acceptar que l’altre no pensa “ com jo”. I això ens fa mal i ens crea un sentiment automàtic de rebuig cap aquella persona.

 Treballar junts vol dir apartar pedres del camí en comptes de posar-les.

El dissabte va quedar clar que el poble català n’esta fart d’Espanya i de la seva falsa democràcia. Un milió i mig de persones, amb crits d’independència van sortir al carrer per demostrar-ho.

Tal com s’esperava , el 10 de Juny passarà a la historia de Catalunya com la primera gran manifestació independentista massiva del país; l’any 1977 clamàvem per l’autonomia, l’any 2010 Catalunya vol la Independència.

Malgrat que la convocatòria de la manifestació era per defensar l’Estatut que els catalans havíem aprovat en referèndum i que duia per lema “ Som una nació. Nosaltres decidim” , el crit més sentit i gairebé únic ha estat el d’Independència.

Dissabte es va demostrar que els catalans encara no estem adormits i que molta gent de diferents ideologies i sensibilitats , ja no els incomode l’independentisme o hi combrega donada la situació actual. Esperem que tots estiguem disposats a anar més enllà i que no es quedi en proclames i simbologia independentistes, som una nació que hem reclamat a crits la independència.

A molts dels polítics que participaven a la manifestació , que no s’en van assabentar de rés, com sempre, que tinguin en compte que els catalans volem ser el que decidim ser, perquè el país som nosaltres.

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Artur Mas