L’Audiència Provincial de Navarra ha reconegut que l’adjudicació de l’habitatge en subhasta ha de ser suficient per a saldar el deute hipotecari, a l’entendre que les entitats financeres han causat la crisi i que és “moralment rebutjable” que ara leguen que l’habitatge s’ha depreciat per reclamar la diferència.

 
Segons recull el document judicial, el banc demandant va executar una hipoteca al no complir el client demandat amb el pagament de les quotes. Després l’embargament de l’habitatge, va procedir a subhastar, però després de quedar deserta la venda l’immoble va ser adjudicat a l’entitat per 42.895 euros.

Com que la quantitat obtinguda no cobria el principal de la hipoteca, el banc va reclamar al demandat el pagament de la resta del deute, uns 30.000 euros més, dels quals 8.000 corresponien a interessos i despeses. Aquesta petició va ser rebutjada per un jutjat de primera instància el novembre de 2009 i el banc va recórrer la decisió judicial.

En la seva sentència, amb data del 17 de desembre de 2010, l’Audiència confirma la resolució presa pel tribunal de primera instància el 2009 ja que considera que no pertoca que l’entitat reclami l’import del principal del préstec que no va recuperar a través de la subhasta.

La raó és que el valor de la casa, d’acord amb la taxació que banc i prestatari van acordar en la signatura de la hipoteca, és suficient per cobrir el deute. En concret, la xifra que es va fixar en l’escriptura del préstec és de 75.900 euros, mentre que el principal prestat són 71.225,79 euros.

 
En aquest punt, l’Audiència assenyala que no va acceptar una segona taxació, presentada més tard per l’entitat, en la qual es rebaixa la valoració de la casa.
“L’adjudicació de la finca materialment al banc, tenint en compte la taxació que al seu dia es va acceptar pel banc executant, determina que considerem ajustada a dret la resolució de la Magistrada Jutgessa de Primera Instància i això als efectes d’entendre que, amb la seva adjudicació, el principal i una mica més ha estat cobert amb aquest bé “, explica l’acte.
A més, el tribunal fa referència al segon argument utilitzat pel banc, que defensa que la seva sol licitud de continuar amb l’execució de la hipoteca no és un “abús de poder”, i explica el motiu pel qual es descarta la segona taxació de la habitatge, d’import inferior.

“Moralment és rebutjable que es legui (…) la pèrdua de valor de la finca que servia de garantia del préstec, que no s’hagués concedit si no hagués tingut un valor suficient”, afirma, i afegeix que la reducció en el valor l’immoble és “directament imputable” a la crisi econòmica causada per la “mala praxi del sistema financer” del qual el banc demandant forma part.
“Resulta especialment dolorós” que la legació estigui basada en unes circumstàncies que “essencialment i com vulgarment es diu ha suscitat una gran sensibilitat i aixecat butllofes”, conclou.

La sentència, que és ferma i no es pot recórrer, suposa una decisió pionera, ja que la normativa actual preveu que el consumidor que no pot pagar la seva hipoteca ha de lliurar l’habitatge a l’entitat financera i que, en el cas que una taxació mostri que l’immoble ha perdut valor, ha d’abonar la quantitat restant.

Darrerament i per desgràcia de tots els què trepitgem Badia, cada dia és veuen més mostres d’incivisme . Parlem d’actes incívics entre d’altres quan tirem una cigarreta a terra, deixem les defecacions del gos sense recollir, trenquem mobiliari urbà, causem desperfectes a la via pública o no deixem dormir als nostres veïns amb sorolls a hores intempestives.

Una bona base educativa, tant en el centres educatius com a l’entorn familiar, ens podria evitar moltes de les campanyes que es fan des dels governs i entitats per a què tinguem una consciència cívica amb el bé comú i col.lectiu. Pensem que el que tenim a casa és nostre i, el que hi ha al carrer no és de ningú o ja s’encarregarà algú de reparar-ho o substituir-ho. Una mostra d’egoisme, donat que aquestes reparacions surten de les nostres butxaques de contribuent.

Volem més autoritat i coerció normativa, però critiquem l’excés de regulacions, la intromissió institucional en les nostres vides. Hauríem de reaccionar amb encert. Podem millorar els nostres espais públics, implicant tots en la seva sostenibilitat social. En alguns casos és un tema de petits ajustos urbanístics, en altres de facilitar o restringir accessos.

Aquesta disbauxa bé donada, perquè des del govern municipal no és prenen mesures per paliar-ho.

Un clar exemple el tenim amb l’ordenança de tinença d’animals, no es compleix, però ningú diu res.

.-A les vies públiques tal i com diu l’ordenança els gossos hauran d’anar lligats i proveïts de cadena i collar amb la xapa d’identificació censal col.locada de forma visible. Tenim tots els gossos censats a Badia?

.-Els gossos de races potencialment perilloses, a més a més, hauran de portar morrió. Quants ho compleixen?

.-Queda prohibit deixar les deposicions fecals dels gossos i gats a les vies públiques, Per tant, els posseïdors de gossos i gats són responsables de recollir convenientment els excrements i dipositar-los, o bé en bosses d’escombraries, o bé en aquells llocs que l’autoritat municipal destini expressament a aquesta finalitat.

.-Resta expressament prohibit que els gossos i gat accedeixin a les zones de joc infantil de les places i parcs del municipi.

Estem farts d’anar pel carrer i trobar-nos la bona digestió que ha fet el gos a sota dels nostres peus, però mes farts estem que les ordenances no s’apliquin com és mereixen tots els ciutadans de Badia que si que paguen els seus impostos religiosament  i que tenen dret que l’equip de govern vetlli pel seu compliment.

Potser seria bo prendre mesures  quan s’assolís el màxim grau d’incivisme i aplicar l’últim recurs del que disposa l’ajuntament: les sancions per infraccions en cas que siguin reiterades. El deure de la policia local es detectar aquests casos, avisar al ciutadà que fa la infracció, però no denunciar-lo, d’aquesta manera també potenciaríem la relació policia local- ciutadà actualment tant deteriorada, perquè no els veuen ni pels carrers (excepte a l’hora d’entrada i sortida dels infants a les escoles).

Avancem una mica cap a la consciència col.lectiva de “ el meu és teu” i del “ el que no vols que et facin a tu, no ho facis tampoc tu” .

”.

Aquests dies m’he estat preguntant allò de “que et portaries com a imprescindible a una illa deserta?”, i la resposta, després d’algun titubeig, ha estat en tots els casos: “El meu mòbil o el meu portàtil + connexió ADSL”, una declaració brutal contra qualsevol resta de romanticisme. I també un signe del canvi enorme en els temps, perquè fins fa molt poc, la gent s’escapava al camp o a la platja per desconnectar completament de les seves rutines i els seus entorns amb la seguretat de tornar-hi en la data concertada. Però ja res no és el mateix, i la fantasia de marxar lluny de tot és de cop i volta una cosa tan aterridora com la de desaparèixer en el buit còsmic. El que devora les identitats personals, socials i laborals.

De moment, les vacances no estan mal vistes, la desconnexió si. Qualsevol lloc anunciat, per recòndit que sigui, ofereix espais tan metafísics com el wifi, el airport, la wireless, etc., necessaris com l’aire  que respirem. Hi ha gent que deixa de viure i entra en una mena de coma temporal quan en el seu mòbil no arriba la cobertura necessària. I tots tenim a prop a uns pocs nàufrags que de vegades ens treuen el son, perquè ens parlen de les seves vides a través de l’únic que han salvat: la seva connexió mòbil / portàtil amb la societat. Encara més inquietants  em semblen aquestes persones que aconsegueixen per fi unes vacances al sol i a l’aire lliure i que fan de la seva tovallola i el seu para-sol una illa deserta sense més horitzó que la pantalla blava del seu portàtil on habiten milions d’éssers amb qui compartir els múltiples misteris de l’existència humana. De fet, l’únic negoci en alça és el de cibertecnologia, més de mil milions de persones estan connectades a les xarxes socials i hi ha uns cinc mil usuaris de telèfons mòbils pel món per almenys dos mil milions d’usuaris repartits per illes desertes, naus a la deriva i cims de gratacels.
La xarxa estén el seu poder i la conseqüència de la crisi és estar “connectat” per no estar “perdut”.

“La humilitat és una de les més preuades qualitats de l’ésser humà. Precisament en la política, com que és una activitat que s’emmarca dins de les anomenades ciències socials, adquireix una dimensió molt més gran, no perquè aquesta pugui generar en si, beneficis materials a més o menys curt termini, sinó perquè és o hauria de ser, senzillament, una qualitat innata a tot el que tingui una vocació de servei cap als altres, si és sincera.

Se’m pot titllar, amb això, d’exigir massa a la nostra classe política. És possible que ho sigui. Però crec que, si a ells els investim amb tots els poders necessaris per a dirigir els nostres destins, és lògic que, en justa reciprocitat, nosaltres exigim d’ells aquelles qualitats que, d’entre nosaltres, només alguns posseeixen en grau superlatiu .I recordeu que, com més grans som en humilitat, més a prop estem de la grandesa “. .