Enguany celebrem el Dia Internacional de la Dona immersos en una situació econòmica i social difícil, en una conjuntura que ha produït un canvi radical en l’estil de vida de moltes persones i, per extensió, de moltes famílies. I aquestes dificultats econòmiques han portat a moltes dones a assumir el rol de cap de família i a esdevenir el pal de paller per a la subsistència de la llar.

Les dones són unes autèntiques expertes en la cultura de l’esforç i en saber superar dificultats. Històricament han demostrat una capacitat acreditada davant qualsevol situació de crisi i, alhora, una gran adaptabilitat davant noves realitats, tot i que aquestes puguin ser adverses.

Les darreres dades relatives a l’atur ens mostren un percentatge d’atur masculí d’un 19,23%, front a un 16,49% de femení. Malgrat que aquestes xifres semblin indicar que les dones han aguantat millor en temps de crisi, no hem d’oblidar que moltes d’elles estan desenvolupant tasques que abans exercien els seus superiors amb millors honoraris i també que les contractacions femenines registren un major índex de temporalitat, entre altres factors.

En qualsevol cas, en la nova societat que estem bastint a partir d’accions per a la superació de la crisi actual, els homes i les dones hem de tenir les mateixes oportunitats reals d’accés als llocs de presa de decisió i de treball, en igualtat de condicions. Està més que demostrat que les capacitats i habilitats de les dones no són menors a les del gènere masculí i, alhora, una visió diferent de les coses sempre enriqueix el conjunt. Hem d’implementar mesures perquè la conciliació de la vida personal, familiar i laboral de les persones sigui una realitat, amb la complicitat de les institucions i els agents polítics, socials i econòmics. I, sobretot, hem de posar en valor les noves masculinitats, aquelles que tenen el ferm convenciment de què la suma de dos representa més benestar i millor qualitat de vida per a ambdues parts. Per a tot això, i més, hem de fer una gran tasca pedagògica i hem d’assumir i exercir cadascú de nosaltres una ferma implicació en l’assoliment d’aquest repte, perquè res no resulta més convincent que predicar amb l’exemple.

La commemoració d’aquest 8 de març de 2011 la volem dedicar, molt especialment, a totes aquelles dones que estan sent l’autèntic motor de cohesió i benestar de les seves famílies i, així, rendir un sentit homenatge al gran coratge que estan demostrant en moments difícils.

Els homes i les dones de Convergència Democràtica de Catalunya seguirem treballant per eradicar les desigualtats entre les persones i per construir, entre tots i totes, una Catalunya millor.

Arriben les eleccions, i com cada quatre anys, els qui hem complert 18 anys rebem una insistent invitació a no perdre’ns la “festa de la democràcia”. Ens diuen que hi ha gent que va haver de lluitar per l’arribada de la democràcia, i ara no els podem fallar! Ens diuen que anar a votar no és només un dret, sinó gairebé un deure de bons ciutadans. Ens diuen que si no hi participem, després no tindrem dret a queixar-nos. Però quan finalment arriba el dia d’anar a votar, la realitat és que hi ha molta gent que es queda a casa. De fet, cada cop n’hi ha més, i en algunes ocasions, fins i tot són més els qui no voten que no pas els que ho fan. Per què no van a votar? Què els passa? És que no estan a favor de la democràcia?

Per altra banda, cada dia sentim notícies de protestes ciutadanes. Uns no volen el túnel de l’AVE sota la Sagrada Família, els altres no volen una presó prop de casa seva, i encara uns altres no volen el nom que l’Ajuntament ha decidit posar a una plaça del seu barri, i en proposen un altre. Però, si en una democràcia els governants són escollits pel poble, i per tant les seves decisions són legítimes, per què hi ha gent que s’hi oposa? I per què es manifesten al carrer, pinten pancartes, escriuen cartes als diaris, i després no van a votar, que sembla una cosa molt més senzilla de fer? Què els passa? Potser estan en contra de la democràcia?

En realitat, a uns i altres els passen coses molt diverses. De fet, si preguntem a la gent si estan a favor de la democràcia com a concepte, una majoria aclaparadora ens diu que sí. Com podrien no estar d’acord amb un sistema polític que diu que el poder resideix en tots i cadascun dels membres del poble? Ara bé, si preguntem a la gent si estan contents amb la “seva” democràcia, és a dir, amb la de la seva ciutat o la del seu país, n’hi ha molts més que ens diuen que no; que no se senten del tot ben representats pels seus governs i representants polítics, que no tenen gaire capacitat d’influència sobre les decisions que prenen aquests governs, que els governants no els resolen els seus problemes, i que, en definitiva, els fa l’efecte que el seu vot no serveix per a gaire cosa. No és que no els agradi la democràcia com a sistema, és que no els satisfà la manera com funciona a la pràctica.

La política no és només una qüestió de procediments: no es tracta només de si els ciutadans participem a través d’unes eleccions posant una papereta en una urna, o ho fem parlant i escoltant en un fòrum participatiu. La política és conflicte, perquè als pobles, ciutats i països hi ha gent diferent, amb interessos diferents, i idees diferents. Uns volen unes coses i d’altres en voldrien unes altres. Per això hem de mirar de prendre les decisions que ens afecten a tots entre tots, de la millor manera possible. Però això no vol dir que tothom quedi content. Per molt que millorem els mecanismes de la nostra democràcia, sempre hi haurà qui… surti als carrers, pinti pancartes i escrigui cartes als diaris. Perquè fer-ho, de fet, també és participar en democràcia.