La xarxa estén el seu poder.

Aquests dies m’he estat preguntant allò de “que et portaries com a imprescindible a una illa deserta?”, i la resposta, després d’algun titubeig, ha estat en tots els casos: “El meu mòbil o el meu portàtil + connexió ADSL”, una declaració brutal contra qualsevol resta de romanticisme. I també un signe del canvi enorme en els temps, perquè fins fa molt poc, la gent s’escapava al camp o a la platja per desconnectar completament de les seves rutines i els seus entorns amb la seguretat de tornar-hi en la data concertada. Però ja res no és el mateix, i la fantasia de marxar lluny de tot és de cop i volta una cosa tan aterridora com la de desaparèixer en el buit còsmic. El que devora les identitats personals, socials i laborals.

De moment, les vacances no estan mal vistes, la desconnexió si. Qualsevol lloc anunciat, per recòndit que sigui, ofereix espais tan metafísics com el wifi, el airport, la wireless, etc., necessaris com l’aire  que respirem. Hi ha gent que deixa de viure i entra en una mena de coma temporal quan en el seu mòbil no arriba la cobertura necessària. I tots tenim a prop a uns pocs nàufrags que de vegades ens treuen el son, perquè ens parlen de les seves vides a través de l’únic que han salvat: la seva connexió mòbil / portàtil amb la societat. Encara més inquietants  em semblen aquestes persones que aconsegueixen per fi unes vacances al sol i a l’aire lliure i que fan de la seva tovallola i el seu para-sol una illa deserta sense més horitzó que la pantalla blava del seu portàtil on habiten milions d’éssers amb qui compartir els múltiples misteris de l’existència humana. De fet, l’únic negoci en alça és el de cibertecnologia, més de mil milions de persones estan connectades a les xarxes socials i hi ha uns cinc mil usuaris de telèfons mòbils pel món per almenys dos mil milions d’usuaris repartits per illes desertes, naus a la deriva i cims de gratacels.
La xarxa estén el seu poder i la conseqüència de la crisi és estar “connectat” per no estar “perdut”.