Fugim de la realitat?

Podem trobar infinites definicions i/o explicacions a aquesta pregunta, però només cadascú és el responsable d’escollir la manera d’interpretar la seva vida. Tu ets l’únic responsable de la teva vida i la manera d’afrontar-la, no ens podem fixar només en les paraules i imatges dels altres perquè perdrem la nostre autenticitat, és a dir, la nostra veritable realitat. Per tant, veiem que cada vida es diferent, i que la visió de la realitat també canvia segons diferents factors com els sentiments, el caràcter de la persona, el seu entorn, experiències, emocions…La realitat de un mateix sorgeix d’un desenvolupament i unes certes habilitats pròpies, del seu propi món, de tot allò que cada persona ha anat formant al llarg dels nous coneixements apresos i l’ús que n’ha fet d’ells.

 Aquesta realitat es forma a poc a poc entre tots, tot i que cadascú té la seva. Tal com va dir Friedrich Nietzche, “Quin es l’únic ésser que genera la necessitat d’evadir-se de la realitat inventant-se mentides?, aquell que la realitat li produeix sofriment”, aquesta frase ens diu que les persones a vegades és limiten a borrar la seva autentica realitat i a formar una de nova, una aparent il·lusió, que tan sols pretén enganyar a un mateix, perquè quan te n’adones de la realitat, es tot com pensaves, tot segueix sent igual de dur per molt que vulguis canviar-ho.

Descartes deia que no acceptava res que no estigues confirmat, ja que això podia portar a possibles confusions i per lo tant, posar en dubte la realitat i que aquesta quedi en una simple aparença. Amb la seva famosa frase “penso, per tant existeixo”, volia transmetre que aquest dubte suposa l’existència d’un ésser que sigui capaç de posar en dubte la nostre qüestió, és a dir, un ésser amb capacitat d’utilitzar la raó per a saber quina era la veritable realitat.

Per tant, per a mi la realitat es allò que segueix estant encara que jo hagi deixat de creure en ella.